EL PLOMO I LA AMISTAD

Ahir a la tarda, el Ricardo ens va acompanyar a una comunitat que està a uns 30 minuts de San Ramón: El plomo. Allà, un grup de dones s'han organitzat i fabriquen arrecades, penjolls, pulseres i clauers amb tot tipus de llavors. Podeu veure les fotos a la galeria. La veritat és que no va ser tan xulo com ens pensavem perquè just 2 minuts abans que nosaltres van arribar un grup de 20 noiets americans (que també porten 3 dies a l'alberg) i es van posar a fer un taller amb ells. Aixi, que en lloc de veure a 3 indígenes fent artesania local vam veure a 20 chavalins americans treballant en plan taller de chinos del raval... en fi, tornarem un altre dia al Plomo a parlar més tranquilament amb les dones que ho porten i a veure-les treballar.

Aquest matí la Yamileth ens ha acompanyat a Matagalpa i hem tingut la primèria experiència amb els busos nicas. Pel que ens havien explicat, molt light... Els busos són els típics americans que els han comprat, tunejat i convertit en autobusos de linea. Vale que estan bruts, trencats i apedaçats però... això és aquí la tònica general. Aquesta gent agafa tot el que el 1r món ja dona per espatllat, ho recicla, ho arregla i li treu més suc. És perquè ens ho fem mirar abans de llençar les coses amb la facilitat amb la que ho fem... A Matagalpa hem vistat l'escola de La Amistad. Una escola molt especial. Ells atenien alumnes greument discapacitats però poc a poc se'ls va buidar l'escola de nens. I la decisió que van pendre va ser de fer una escola inclusiva a la inversa: enlloc d'incloure els nens amb discapacitats a l'escola ordinària van obrir la "matricula regular" perquè nens sense discapacitats poguessin anar-hi. Conseqüència, matricula plena i ara cada grup te uns 28/30 nens regulars juntament amb 3 o 4 de discapacitat severa (a les escoles ordinàries, les classes són de 40). Els lleus no els atenen perquè creuen que el sistema ja els dona resposta i es poden integrar a les escoles òrdinaries. Amb els greus no passa igual perquè, encara que resulti increíble, el sistema te un buit legal i un mestre pot negar l'entrada a un nen amb discapacitat greu a la seva classe alegant que ell no ha estat "capacitat" per atendre'l. A més a més dels 6 grados de primària i 1 de preescolar, tenen aules on només hi van nens d'educació especial que necessiten una atenció més individualitzada (autistes, severs, etc...) i també tenen 2 aules on una mestra ensenya als alumnes sords amb llengua de signes amb l'ajud d'un "mestre sord" que li dona suport a l'aula. A més a més tenen mestres que fan atenció primerenca a domicili per a nens de 0 a 4 anys, també tenen mestres orientadores que van per les escoles regulars a fer capacitaciones (el que aquí en diem formacions) sobre inclusió, i també una persona que s'encarrega de les sortides socio-laborals dels alumnes que no poden passar a secundària. Fan tallers de costura, computación, resposteria... I els alumnes regulars també hi poden assistir. Tothom es beneficia de tot... I tot això amb recursos molt limitats, aules massificades i espais petits... És digne d'admirar... Jo només hi he estat 40 minuts i he quedat totalment encisat. És una escola que hauria de ser exemple arreu del món!!!