Bé, ara si. D'aquí a una estona sortirem per la porta de l'alberg del Sueño i enfilarem cap a l'aeroport per inciar el nostre llarg viatge fins a casa. Encara que en això de fer llargs viatges res tornarà a ser com abans de la nostre visita a Nicaragua... El temps és taaaaaaant relatiu... En fi.
Ahir a la nit vam fer una petita festa, molt ínitma i romàntica perquè va marxar la llum just l'estona del sopar (per això les fotos són tant fosques). Em van regalar un peazo de Queque (pastís) que entre tots no vam ser capaços de menjar ni la meitat. Em sembla que els de l'alberg estaran menjant del nostre pastís uns quants dies. Va ser un comiat alegre, regat amb una mica de flor de canya, i que va tenir més regust de fins aviat que no pas d'un adeu. Ens han preguntat molt si tornarem... i això amic meu, només ho sap el vent... i la nostre capacitat d'estalvi, i la crisi mundial, i les nostra realitat laboral... el que està clar que és que d'una manera o altre nosaltres estarem ja vinculats per sempre amb aquest petit pais de centreamèrica i amb la seva gent.
Moltes gràcies a tots els que heu llegit pacientment les nostres entrades al blog, als que només hi heu entrat de tant en tant per fer un cop d'ull, als que només us ficaveu per veure les fotos, als que heu deixat comentaris aquí, al facebook, per mail... A tots i totes, gràcies de debò per compartir amb nosaltres aquest viatge i per ajudar-nos a mantenir el lligam amb la nostra terra durant aquest mes.
Ara si que si, marxem, tornem cap a casa nostra... i com diria en Sisa, si és que hi ha cases d'algú...
Luna i Ferran
