BONUS TRACK

Tot bon àlbum musical sempre te alguna sorpresa. Aquella pista al final, de vegades amagada darrera de 3 minuts de silenci, amb una cançó inesperada. Sovint aquesta cançó no te res a veure amb la resta del cd. Pot ser una versió d'algun altre grup, una versió en acústic o alguna cosa més experimental. Doncs bé, qui ho havia de dir, però el nostre viatge també va tenir un moment d'aquests i per un cop a la vida no m'allargaré amb les paraules i si que ho faré amb les fotos. Aquí us deixo el nostre Bonus Track!!!

































Bé, i ara si que... A reveure!!!

Luna i Ferran

COMENÇA L'ODISSEA

Vol amb més de 5h de retard. Estem atrapats a Managua i ja hem perdut l'enllaç a Miami. Esperem sortir d'aquí cap a les 17h, fer nit a Miami i demà buscar una ruta alternativa per arribar fins a casa. Ara mateix la més viable és MIA-NY a la 13h i NY-BCN a les 20h. Amb aquesta ruta arribaríem a casa divendres a les 10h del matí. Apa doncs... l'aventura encara no ha acabat!!!

PD: Com a mínim tenim internet a l'aeroport i podré escoltar el derbi per la web de rac1...

NICANIVERSARI I COMIAT

Bé, ara si. D'aquí a una estona sortirem per la porta de l'alberg del Sueño i enfilarem cap a l'aeroport per inciar el nostre llarg viatge fins a casa. Encara que en això de fer llargs viatges res tornarà a ser com abans de la nostre visita a Nicaragua... El temps és taaaaaaant relatiu... En fi.
Ahir a la nit vam fer una petita festa, molt ínitma i romàntica perquè va marxar la llum just l'estona del sopar (per això les fotos són tant fosques). Em van regalar un peazo de Queque (pastís) que entre tots no vam ser capaços de menjar ni la meitat. Em sembla que els de l'alberg estaran menjant del nostre pastís uns quants dies. Va ser un comiat alegre, regat amb una mica de flor de canya, i que va tenir més regust de fins aviat que no pas d'un adeu. Ens han preguntat molt si tornarem... i això amic meu, només ho sap el vent... i la nostre capacitat d'estalvi, i la crisi mundial, i les nostra realitat laboral... el que està clar que és que d'una manera o altre nosaltres estarem ja vinculats per sempre amb aquest petit pais de centreamèrica i amb la seva gent.


Moltes gràcies a tots els que heu llegit pacientment les nostres entrades al blog, als que només hi heu entrat de tant en tant per fer un cop d'ull, als que només us ficaveu per veure les fotos, als que heu deixat comentaris aquí, al facebook, per mail... A tots i totes, gràcies de debò per compartir amb nosaltres aquest viatge i per ajudar-nos a mantenir el lligam amb la nostra terra durant aquest mes.

Ara si que si, marxem, tornem cap a casa nostra... i com diria en Sisa, si és que hi ha cases d'algú...



Luna i Ferran

LAST DAY IN PARADISE

8:30h (26h per a l'enlairament del nostre vol).

Si... aixo ja toca a la seva fi. Mentre jo escric aquestes linies alhora que saborejo un delicios café Nica, la Luna esta al meu darrera ultimant el darrer dels informes que deixarem per a la gent de la fundacio (i saborejant el seu cafe tambe...). Avui prevec que sera un dia forca extrany, ple de contradiccions. Un dia molt trist perque marxem deixant aqui la gent amb la que hem treballat, hem apres i sobretot em conviscut al llarg de l'ultim mes. Avui sera un dia de comiats amb un final de festa molt esperat, almenys per part meva: la meva festa de Nicaniversari!!! Aprofitant que es el darrer dia i que vaig fer els 30 lluny de San Ramón, aquesta nit farem una festeta al Rancho que ens servirá de comiat i de celebració alhora. No se que em tindran preparat aquesta gent, de fet porten un mes amenacantme amb que aqui es tradició trencar ous al cap de la persona que fa els anys, peró aixo es el que menys m'espanta, perque de que m'explotin coses fastigoses al cap ja en tinc experiéncia (eh nois??? gracies altre cop pel comiat de solter...). Espero acabar prou sencer per fer demá la última entrada al blog abans de marxa i explicar-vos que tal ha anat.

RETORN A SAN RAMÓN I EL CLÀSSIC A LO NICA

Hola gent... ahir ens va tocar llevar-nos a les 4:30h per tornar a San Ramón. L'objectiu era creuar mig pais (literalment) per arribar abans de les 14h hora nica que era quan començava el partit, i ho vam aconseguir! Ens va costar 7h de viatge en 2 busos i 3 taxis però tot ens va anar força rodat. Un cop a San Ramón la Luna es va fer una migdiada de campionat i jo em vaig enfundar la samarra blaugrana i em vaig integrar a veure el partit amb els niques en una pantalla gran q havíen muntat per l'ocasió. Bon ambientillo, més samarres del madrid q del Barça però més simpatitzants culers q merengues. Del partit... q voleu q us digui... joc mediocre, gran resultat i molt bones sensacions de l'Alexis. En fi, la tornada serà dura, i més per mi q no la podré seguir de cap manera i m'enteraré del resultat a la pista d'aterratge de Barajas quan hi arribi dijous a les 8h del matí. Serà un moment molt dolç o molt trist i en territori hostil. En fi, avui estem gaudint d'un dia tranquil a Matagalpa i fent un cafetó a un bar amb wifi. Ens queden només 2 dies aquí i estem amb una sensació agredolça: ganes de tornar, però pena de marxar. Però bé d'això millor en parlo demà. Una abraçada a tots i totes! Aps! I gràcies a tots els q em vau felicitar pel meu cumple via mail, facebook i sms. Al tornar ja farem algo per celebrar que he posat un 3 a l'inici del meu casiller...

SAN JUAN DEL SUR o com enterarte q hi ha hagut una alerta de tsunami i tu ni flowers...

Hooooola gent! Doncs si, ja portem dos dies a San Juan del Sur. Guirilandia i paradís de surfistes. El poble és com un lloret de mar a la Nicaraguense, aquí també hi ha talls de llum però com q les discos no tenen aire acondicionat no és munten tanganes com a la costa brava... Preus infladíssims, molt de dolar, en fi... Aquests dos dies hem agafat taxis per anar a veure dues platjetes: Maderas i El Remanso. Xules, però amb unes onades increíbles (per algo és paradís surfero). La veritat és que veníem aquí amb moltes ganes de veure el desove de les tortugues i ens en quedarem amb les ganes ja que es veu que aquest any encara no han començat a sortir. Ves, és el que tenen les tortugues niques, que són lentes... Així que ja una miqueta farts de sol em decidit adelantar la nostre tornada a San Ramón amb un objectiu clar: Arribar a l'alberg demà abans de les 14h hora nica (22h hora catalana). Suposo que imaginareu el perquè, oi? ;) I per aconseguir-ho ens llevarem a quarts de 5 de la matinada per creuarnos mig pais i desfer tota la rufa que hem fet: San Juan-Rivas-Masaya-Tipitapa-Matagalpa-San Ramón. Apa doncs, ens veiem aviat!

Pd: Ah! Me'n oblidava! Es veu que ahir hi va haver un petit terratremol de 5.1 al Pacífic just davant de la costa de San Juan i van activar l'alerta de tsunami. Però no se en que collons deu consistir el protocol perquè en tot el poble ningú es va enterar de res... Quin bon rotllo, eh?

OMETEPE

No hi va haver sort i a Ometepe poca cobertura i res de wifi... Alla hem caminat, banyat en una llacuna, caminat, banyat al 2n llac més gran de sudamerica, menjat peix boníssim, caminat, celebrat el meu 30è aniversari pujant a un volcà de 1300m de desnivell en una excursio de més de 10h, us he dit q hem caminat? Ara però ja estem a San Juan del sur. Sembla maco... força turístic, però maco. Estem morts, acabats de sopar i els cubates de ron reserva avui van a 1$ aixi q... Us deixem 4 fotos i la resta les mireu a l'àlbum.

GRANADA

Q tal familia! Ahir vam deixar la laguna de Apoyo i vam anar cap a Granada. La ciutat és molt maca, molt colonial amb uns patis bestials. Només te un problema: és terra de guiris així q tot és el doble de car. Sha acabat barrejarnos amb autòctons, aqui tots son europeus, nicas rics o "de los estados" (q es com sautodenominen els ianquis). Al migdia ens vam acomiadar de la Sama i la Franzina q ens han acompanyat el finde però havien de tornar a San Ramón i a la tarda ens vam integrar en una festa d'aquí q consisteix en un encierro a lo san fermín, però sense valles... la gent es puja als arbres de la plaça, al darrera de reixes, a sobre de tendals, etc... noltros ens vam quedar dins d'una font però si us he de ser sincer, el toro q ens va passar més a prop era a 40 metres i va ser un vist i no vist. Al vespre també hi havia sarau al carrer on estavem allotjats: terrasses superanimades, grups de mùsica pel carrer, gegants i capgrossos... Avui a les 14h tenim pensat agafar el ferry cap a la illa d'Ometepe per seguir el nostre viatge. A veure si alla també s'està portant lo del wifi!

PRIMER INTENT DE BLOG ON TOUR

Buenas gent. Estem provant de publicar al blog amb laplicació del meu tlf aixi q no se ben bé com sortirà. Avui hem visitat Masaya y despres hem anat cap a on som ara: la laguna. Es un crater d'un volcà apagat (esperem q continui aixi...) q s'ha omplert d'aigua i ara es un peazo llac d'aigua dolça. La questió és q de llarg és el lloc amb laigua més calenta on m'he banyat mai. Fa un mal rotllo... es com ficarse a una daquelles piscines petites quan li ha donat el sol tot el dia i, perquè no dirho si tots ho sabem, si han pixat un parell de nens. Avui ens quedem a dormir aquí, i demà cap a Granada. Per cert, ens han dit q ja hem arribat a les 1000 visites aixi q: 1000 GRÀCIES A TOTS PER SEGUIRNOS ENS AQUESTA AVENTURA!

ON TOUR

Bé ja està. Hem acabat. Ahir, amb la reunió que veieu a la foto amb la Yami, la Luz Marina i les 2 mestres de l'aula inclusiva vam donar per tancada la nostra feina a la Fray, almenys de moment... Ens vam dedicar a organitzar l'aula amb tots els materials nous que hi vam deixar i fer un tancament i valoració de la tasca que haviem fet aquestes 3 setmanes. Per celebrar-ho vam anar a sopar a Matagalpa, la Yami, la Samaris, la Franzina (una noia de Tarragona que ha arribat fa 2 dies a l'alberg) i noltros dos. Ens van portar a un italià on vam sopar unes pizzes espectaculars. Menjar europeu abans d'embarcar-nos en la nostra última aventura nica que serà marxar 8 o 9 dies a voltar pel pais. Aquest matí marxem amb la Samaris i la Franzina a passar el cap de setmana a Masaya i Granada. Elles tornaran diumenge a l'alberg i nosaltres continuarem encara una setmana fent ruta per aquest bonic país. Com que no se si tindrem accés a internet ja aviso que aquesta pot ser la última entrada en 8 o 9 dies. Però no us preocupeu, que abans de marxar cap a casa tornarem a passar un parell de dies a l'alberg del Sueño i ja us explicarem que tal ens ha anat (això si no trobem cibers pel camí i ens motivem a anar explicant coses en ruta...). En fi, que ara si... marxem de vacances!!! Ueeeeeeeeeee!!!

PD: Anem per les 977 visites. La visita 1000 te premi, aixi que deixi un comentari al blog per avisar-nos. Aps, per cert, sabeu quina és la mitjana de visites a les entrades? 10 o 12. Sabeu quantes vam tenir de la última? (que curiosament vaig titular "ties nicas en pilotes") Anem per 29. Ai marranots...

TIES NICAS EN PILOTES!!!

Bé, ara que ja he captat la vostra atenció, la de les noies per xafarderes i la dels nois per... ejem... pel que tots ja sabem, em disposo a fer una nova entrada al bloc. Com veureu encara no us hem explicat que hem fet aquesta setmana, i no és que haguem estat precisament de braços creuats. Hem visitats més escoles de comunitats i el preescolar de San Ramón, hem tingut més reunions d'assessorament amb les professionals de la Fray, ens hem coordinat amb la Yamileth, hem tornat a visitar l'escola especial La Amistad, hem assistit a la graduació dels bombers voluntaris de San Ramón, hem fet compres per l'aula inclusiva, hem anat a sopar a casa de la Yami i jo fins i tot vaig fer un intent frustrat de participar en un partit de futbol amb joves del poble. Ha sigut una setmana cargadeta de feina que, a més a més, ha tingut un regust agredolç per algunes males notícies referents al projecte de l'aula inclusiva de la Fray... però sabeu què? Que no tinc ganes d'explicar-vos res de tot això. Avui faré una cosa que porto volent fer des que vaig començar el bloc: un diccionari català-nica amb les expressions més curioses i les més "putes", aquelles que quan estudiavem angles en deiem false friends. Així doncs comencem:

Chele (chelito/chelita): Nomenclatiu que utilitzen els niques per referir-se a tot aquell que sigui de pell blanqueta. Primer em pensava que només era per guiris, però he observat que també s'ho diuen entre ells. L'origen de l'expressió és incert, però hi ha qui diu que chele ve de dir leche al revés... com quan erem petits, us en recordeu? jamonjamonjamonja...
Mamón: Fruit rodó de la mida d'un raïm que agrada molt a la gent de per aquí.
Coyote: Personatge peculiar que habita a les places de les ciutats i que es dedica a canviar 1 dolar per 22,40 Córdobas.
Mosquear: Literal. Acció d'omplir-se alguna cosa de mosques. P ex: "se está mosqueando el pan".
Guaro: Beguda nacional de Nicaragua. A casa en diem Ron... però el d'aquí està molt més bò...
Goma: Dícese de l'estat en que et trobes després de veure molt de Guaro. En català correcte: ressaca del mil.
Coger: Dícese del acto sexual. Paraula catalana: copular, cardar, follar, etc... Exemple de frase que no heu de dir mai (i jo he dit davant de 40 profes): "es de vital importancia que los niños cojan bien el lápiz".
Bicho: Dícese de l'aparell reproductor femení. En català: vulva, vagina o popularment: cony. Exemple de frase que mai has de dir si jugues amb una nena petita: "Corre bicho que te cojo!!!"
Chinear: Acció de posar-se a algú altre, sovint les noies sobre dels nois, damunt de les cames. Aquesta acció es diariament repetida en taxis, autobusos i altres transports per tal que es pugui complir la llei de la física de cosos nica (recordeu, sempre n'hi caben 10 més). Si es fa de nit i al llit s'utilitza coger...
Dele pués: Forma més comú que tenen els niques de donar per acabada una conversa. Seria el que en català equivaldria a un: adeu, un fins després o un a reveure.

Així doncs... DELE PUÉS!!!

TRILOGIA DE LEÓN I LAS PEÑITAS (part 3)

Un cop arribats a Las Peñitas, i sota una pluja intensa, va arribar la operació trobar lloc per dormir. Tothom ens havia recomanat l'hotel Barca de Oro i ens havien dit que segur que trobàvem lloc perquè era molt gran i tal... A que ja aneu adivinant que ens vam trobar? Full! I els dos del costat full també. L'única cosa que vam trobar va ser un cuartucho-cuchitril on, a més a més, ens demanàven 20 dolars per dormir. Ni que me'ls haguessin pagat a mi els 20 dolars hi hagués dormit! En fi, menys mal que finalment i caminant per la platja vam trobar un hotelet que complia els mínim de salubritat exigits... Ara bé, moraleja: si mai viatjeu a León i las Peñitas i la gent us diu: "no se preocupen! no hace falta hacer reservación!" no us els cregueu.

Un cop instal.lats vam aprofitar la tarda per passejar, mullar-nos els peus i veure posar-se el sol a l'Oceà Pacífic. Maco perquè si. Aquell mateix vespre, buscant a gent per compartir una barca per visitar els manglars de la illa de Juan Venado, vam conèixer un grup de maños amb els que vam quedar en acoplar-nos per fer el tour al matí següent. I així ho vam fer, diumenge al matí vam agafar una barca i nosaltres 2, els 4 maños (que anaven amb un amic nica) i 2 americanes vam descobrir l'ecosistema dels manglares amb la seva vegetació i la seva fauna. Una fauna molt rica però en ocasions força amagada. De fet, era com jugar a buscando a Wally; anaves amb la barca, de cop i volta el de la barca tirava del fré de mà del motor i el guia deia: "ahí!" señalant un punt llunyà enmmig de l'espessor del manglar. "lo ven?" I si t'hi fixaves molt, allà al fons, en un puntet podies veure un pit roig nan, o un woddy woodpecker (pajaroloco), o una aranya banana, o qulsevol altre animaló; que tu pensaves: collons! si jo m'hi tiro 1 minut amb ulls de xino per conseguir distingir-lo de la vegetació... COM COLLONS L'HA VIST AQUEST TIO AMB LA LLANXA EN MARXA!!! En fi, vam veure mini cocodrils, una iguana força gran i altres animalons força interessants. A meitat del tour, vam baixar allà on la illa era més estreta i vam creuar a la banda de l'oceà. Allò si que va ser maco... Una platja verge immensa, plena de petxines, caracoles i cloisses (per cert, el guia se'n va cruspir 3 de ben fresques). Teniu moltíiiiiiissimes fotos a l'àlbum del bloc. Us aconsello que hi feu un cop d'ull.




Un cop acabat el tour es va posar a ploure i vam decidir retallar la nostra estada al pacífic i anticipar la nostre tornada a l'alberg un dia per poder aprofitar el dilluns per fer una mica de feina. Aixi que a les 12h agafavem l'autobus de las Peñitas i a les 18h (o sigui sis hores, 2 busos de llarg recorregut, un bus de linia i 2 taxis després) arrivàvem a l'alberg. Vamos, un viatge ben plàcid i perfectament normal dins dels paràmetres nica. Aps! Per cert, l'autobus de León a Matagalpa tenia venta anticipada i... agafeu-vos fort: seient numerat!!! Només li faltava poder reservar el bitllet per servicaixa i ja ho hauríem tingut tot.


Per cert, aquest finde em va servir per fer un gran descobriment. A l'arribar a las Peñitas vaig demanar una coca cola i, en acabar-la, després d'haver assaborit tota la seva frescor, em va ser revelat el famós secret de la seva fòrmula. Aquí us en deixo la prova, però no ho difongueu, perquè quan torni a Barcelona em penso fer ric reproduïnt-ho.






















Apa doncs! Us recomano de nou que passeu per l'àlbum del bloc (que està a la part de sobre de les entrades) perquè hi hem penjat moltes fotografíes i us asseguro que valen molt la pena. Fins la propera aventura, ens acomiadem. Adeuuuuuuuu!!!

TRILOGIA DE LEÓN I LAS PEÑITAS (part 2)

Al dia següent la intenció era visitar León. Vam passejar una mica pels seus carrers i vam visitar la seva catedral, recentment declarada patrimoni històric de la humanitat. Al seu interior hi ha la tomba del poeta Rubén Darío, que aquí és tot un símbol nacional. Que voleu que us digui, de totes les tombes aquestes que hi ha en catedrals, la veritat és que aquesta em va semblar de les més maques.

També vam poder pujar al sostre de la catedral, on vam poder gaudir del seu campanar, de les seves cúpules i d'una vista magnífica de tot León i de la cordillera volcánica de Nicaragua. Les visites culturals van seguir amb la casa museu Rubén Darío, on vam aprendre força més de la vida d'aquest poeta. I un cop ja ens vam haver culturitzat prou... cap a la platja!!! Vam voler anar passejant cap a la estació de bus que total "está a 4 cuadras". Les quatre cuadras es van convertir en 9, a 5 minuts de caminada per cuadra... una bona caminada. Però ens va servir per conèixer altres parts de León. Un cop arribats a la parada del bus vam decidir deixar passar el primer perquè ja anava ple, encara que seguint les lleis de la física nica encara n'hi van pujar 10 persones més, i esperar al següent. Aixi vam trigar 40 minuts més a marxar però vam poder fer el trajecte asseguts. I un cop arribats a las Peñitas... a què voleu saber que va passar? Doncs això ja ho deixo per la tercera i última part de la Trilogia. Apa doncs, fins la propera!!!

TRILOGIA DE LEÓN I LAS PEÑITAS (part 1)

Si... fidels seguidors del bloc... ja tornem a ser aquí!!! I carregadets d'històries i sobretot de fotos (passeu per l'àlbum). On ho havíem deixat?... A si!!! Cap al Pacífic!!!

Divendres al matí, abans de posar-nos en ruta, vam treballar una mica: vam assitir al TEPCE de l'escola especial de la Amistad. Normalment es reuneixen un cop al mes per programar activitats i comentar casos i estratègies, però resulta que aquest mes no. Aquest mes havien rebut les dades del ministeri sobre rendiment acadèmic i sobre baixes de matricules i resulta que la Amistad havía empitjorat resultats respecte l'últim semestre, així que el profe Manuel, el director, els (ENS) va tenir a tots allà tancats fins que no van dissenyar un pla de centre per revertir els resultats en els propers 2 mesos. Tota una experiència... Allò va portar a una autocrítica per part dels propis mestres i a una reflexió sobre activitats concretes que podíen dur a terme per millorar per una banda l'assistència a les classes i per l'altra el rendiment dels alumnes. Reunions amb pares, fer-los signar cartes de compromís (us sona???), anar a buscar als nens a les seves cases, fer classes de reforç amb els nens amb més dificultats (us torna a sonar???), fer concursos d'habilitats entre els nens, fer més ús de la tecnologia, etc... son algunes de les coses que van proposar. Companys mestres... 10.000km de distància... tant lluny i tant aprop, oi?

Bé, el cas és que cap a la 13h, i després de 5h de reunió, vam sortir de la reunió molt satisfets i havent fet uns contactes molt interessants amb mestres de La Amistad que farem servir per a la nostra feina a la Fray. I ara si... cap a León!!! Primer 3 hores de mercabus, que es el bus de sempre però amb gent que va pujant i baixant per vendre coses, i després, com que el nostre no anava directe, vam haver de baixar en una cruïlla a uns 12 km de León on ens estava esperant un minibus amb capacitat per a 15... per 28 persones!!! Si nois, les lleis de Newton sobre la física de cossos no són vigents en aquest país... Quan pensarieu que ja no hi entra ningú més, com a mínim n'hi caben 1o més, i així fins a l'infinit...

Un cop a León ens vam trobar amb la bonica sorpresa que estaven en plena cel.lebració de la declaració de la seva catedral patrimoni de la humanitat. Això ens va portar coses bones: molt ambient i espectacle del ballet tradicional més important de Nicaragua; però també coses dolentes: tots els albergs estaven "full" i ens va tocar preguntar en força llocs fins que finalment vam trobar lloc en un hotelet força maco anomenat: La Casona Colonial. Aquella nit la vam passar a la plaça de la catedral de Nicaragua veient l'espectacle de balls tradicionals que, la veritat eren força macos, però pecaven una mica de repetitius... I fins aquí, la 1a part de la trilogia. Us ho faig curtet perquè sigui més fàcil d'empassar (i perquè tampoc tinc més temps d'escriure...). A l'àlbum ja teniu penjades les fotos del trailer de la 2a i 3a part de l'aventura...

CAPACITADOS!!! ARA RUMB AL PACÍFIC...

Bé, finalment aquest matí hem fet la capacitació a la Fray. La cosa ha anat força bé. Els hem parlat d'inclusió educativa, de l'aula inclusiva, de sistemes alternatius de comunicació i, finalment, una mica de lenguaje de señas nica (que nosaltres vam aprendre ahir a la tarda gràcies a youtube...). Els hem fotut el rotllo a la 1a part i a la 2a els hem preparat activitats pràctiques per potenciar la seva capacitat comunicativa mitjançant gestos i expresions facials... vamos, que els hem fet jugar a les pel.lícules!!! Jejeje... bé, ben bé a les pel.lícules no, els hem fet representar contes, objectes, accions, etc...

A la tarda hem baixat a Matagalpa i hem canviat diners per poder marxar de cap de setmana a León y Las Peñitas. Demà, després d'assitir a un TEPCE (que es veu que es una reunió de formació molt important que fan aquí un cop al mes...) i esperem que aquest cop no ens toqui donar-la a noltros, anirem a passar el cap de setmana a la ciutat de León y a conèixer l'Oceà Pacífic. No us espanteu si no veieu entrades al bloc... fins dilluns o dimarts us donem festa de llegir les nostres parrafades, però us deixem deures: en un últim intent desesperat per potenciar que deixeu comentaris aquí (i no ens els feu arribar via mail, facebook, etc...) hem tret tots els filtres. Ara no caldrà ni validar el comentari amb les lletres de seguretat. Només cliqueu a comentaris, escriviu 4 xorrades i li doneu a l'enter, ok?

Apa doncs, ens retrobem aviat!!!

CANÍCULA I PREPOSICIONS

Canícula: Dícese del período de tiempo que tiene lugar en mitad de la época de lluvias, en el que no llueve y hace un fuerte calor. Normalment, a Nicaragua aquest fenòmen es dona entre el 15 de juliol i el 15 d'agost. Doncs resulta que els dos darrers dies l'hem viscut en tota la seva plenitud. Ni una gota de pluja en tot el dia i calor sofocant! Però aquesta tarda ja ha plogut una miqueta... Noltros portem dos dies d'intens treball preparant la capacitació que hem de fer a la Fray. Ja hem superat l'ensurt d'adonar-nos que teníem que preparar una sessió de formació de 5h per a 30 mestres i sobre la temàtica: llengua de signes nica, de la qual, per si no ho sabieu, no en tenim ni repajolera idea... Tot neix d'una confusió en el programa que ens havíen passat: diguem que Charla CON los maestros sobre lenguaje de señas, en realtitat volia dir Charla A los maestros sobre lenguaje de señas. Mai una preposició ens havia tocat tant la moral... En fi... Però com que sóm gent de recursos, hem seguint el consell del meu padrí de bodes, hem tirat de sr. Google i de sr. Youtube i hem redissenyat la sessió. L'enfocarem sobre Inclusió Educativa i sistemes alternatius de comunicació (on colarem la Llengua de Signes). Segur que tot ens va genial. A més a més, tenim ja l'experiència de l'altre capacitació. Jo em conformaré amb no repetir lapsus linguístics com els de dilluns, on vaig remarcar diverses vegades als mestres la importància de follar-se bè al llapis (coger bien el lápiz...).

PD: Ahir a la nit, vam ser batejats a l'estil Nica. Ampolla de flor de caña a la mà dreta, ampolla de coca cola a la mà esquerra i... trago de dretes i trago d'esquerres!!! És bastant més dur que els batejos de Diables però també bastant menys guarro...

COMENÇAR LA CASA PER LA TEULADA

Bé, ja està fet. Veníem a Nicaragua a veure nens de l'aula inclusiva de la Fray, veure la realitat educativa del país i com treballen els mestres aquí, i posteriorment potser col.laborar en una formació a docents nicas. Doncs resulta que encara no hem vist ni un dels nens de la Fray, no hem vist fer ni una classe a un grup i ja hem participat activament en una capacitación. Al venir aquí portàvem un programa de treball però els nostres amics de Vilajoana ens van dir: està molt bé però prepareu-vos perquè al arribar allà us ho canviïn tot de dalt a baix. Aixi que no es pot dir que no anéssim avisats... Tipical Nica!!! En fi, ahir la Luna i un servidor vam tenir la gran experiència d'explicar a 42 mestres de la zona rural de Wabule i El Horno estratègies per atendre les dificultats d'aprenentatge. I en vistes a les valoracions que van fer els mestres i que hem revisat juntament amb la Luz aquest matí, sembla que no ho vam fer gaire malalment...

I aquest matí, per fi hem entrat a l'aula inclusiva i hem conegut a 2 dels nens discapacitats que s'hi atenen. Un nen amb autisme i una noia amb sindrome de down. Hi ha molta feina per fer, en quant a organitzció de l'aula i preparació de classes. Però bé, amb la calma... o com diuen aquí, al suave...

PD: Avui ens hem enterat que dijous hem de fer una capacitació nosaltres solets a tot el claustre de l'escola Fray. No en teniem ni idea aixi que els 2 propers dies ens els passarem preparant-ho al màxim.

ELS TRESORS DE NICARAGUA

Ahir diumenge, un dels treballadors de l'alberg, el Ricardo, ens va convidar a dinar a casa seva, en una comunitat anomenada la Grecia. Vam quedar amb ell a la Cootram de Matagalpa a les 10h del matí i, fent temps fins que sortís el bus cap a casa seva, ens va portar a fer una volta per l'interior del mercat. Un lloc fosc, molt concorregut, però que no deixa de tenir el seu encant. És tot un espectacle veure les parades de fruites i verdures totes ben col.locadetes i sobretot les de carn, amb els trossos penjant i envoltats de mosques. I aquestes són les parades legals, les que passen els controls del ministeri de sanitat... També ens va parlar, i ensenyar, una part del mercat on la gent llença el que s'ha fet malbé i on s'apleguen un munt de famílies que no tenen amb que substir i recolecten el que poden de les deixalles de les parades del mercat. Una part d'aquest país, la de la misèria més extrema, que nosaltres encara no hem vist gaire. Un cop ja vist el mercat, cap a l'autobús. Ens vam pujar que encara faltaven 40 minuts per sortir i aquest temps ens va servir per conèixer una altre de les coses típiques d'aquest país: mentre esperes que surti el teu bus, gent de tota mena va pujant i es passeja passadis amunt, passadís avall venent tot tipus de coses... Ens van oferir, que jo recordi: cebes, plats de menjar, degustació de garrapinyades, frescos, gaseoses, pega, tisores, estampetes, gelats, blat de moro, empanadilles, piles, etc... Un cop va arrencar, després d'aproximadament 1 hora vam arribar a la comunitat de La Grecia i, per sort, la casa de'n Ricardo estava molt aprop de la carretera (no va caler caminar). Un cop allà ens va ensenyar casa seva, una caseta preciosa feta de fusta, amb el terra fet d'argila de la muntanya i amb un jardinet realment espectacular. Vam passar una estona molt agradable platicando amb la seva mamita i part de la seva familia, que viuen en cases contigües en la mateixa parcela. Un cop dinats vam anar al camp de joc de la comunitat amb els seus dos fills: l'Uriel i el Ricardo. Allà vam compartir jocs, riures i vam aprofitar per baixar a una petita plantació de café que havia allà mateix. Va ser un dia realment inoblidable en molts aspectes, ja que en Ricardo ens va obrir les portes de casa seva i de la seva família sense gairebé coneixe'ns. Una persona ens va dir a l'arribar a l'alberg que els principals tresors d'aquest país són la seva natura i les seves persones. Tenia raó en la primera, en la segona és va quedar curt...

EL CHILE

Avui dissabte tranquil. La Samaris ens ha acompanyat a una altra de les comunitats de San Ramón, aquest cop a El Chile. En aquesta comunitat amb un alt índex d'indígenes hi ha grups de dones que s'han organitzat per recuperar la tècnica ancestral de teixir el cotò. Originàriament cultivaven el cotò i elles el filaven però avui en dia compren a la ciutat els cabdells i elles només teixeixen, que no és poc... Per fer una bossa triguen aproximadament una setmana. És una tasca que requereix de molta paciència i tenen dificultats per continuar trasmetent la tècnica a les generacions més joves.

Per cert, aquesta comunitat també quedava una mica retirada (40 minuts de bus per caminets de terra i 45 de caminada cerro amunt) i ens hem trobat amb una bonica sorpresa penjada d'un arbre. Aquí a sota us la deixo!

RALLY SAN RAMÓN-SAN MARCOS 2

Avui hem viscut la nostra primera "aventura nica". Hem quedat aquest matí amb dos cooperants de Tarragona que estaven allotjats a l'alberg i ens han convidat a acompanyarlos a veure l'escola que han finançat amb la seva associació. Es tracta d'una escola en una comunitat bastant apartada on només s'hi pot accedir amb una bona caminada o de la manera que veieu al video: amb ranchera! En aquest país és força comú viatjar a la part del darrera d'aquests vehicles. Doncs el viatge ha estat tot una aventura. Primer ens hem fotut 6 en un taxi per arribar al trencall del camí que porta a la comunitat, on hem llogat la ranchera. I després, cual rally Paris-Dakar, amb creuament de riu i tot, hem enfilat cerro amunt cap a San Marcos. Un cop arribats a la comunitat ens han explicat com la gent es va unir per a construïr l'escola. L'associació catalana va posar els materials i el cap d'obra i la gent va haver d'aixecar l'escola amb les seves pròpies mans. Aquesta manera de funcionar és per aconseguir que tota la comunitat s'impliqui, es cohesioni i després valori molt més el resultat que no pas si algú arriba, els hi fa l'escola i llestos. Un cop més, ens hem meravellat de com amb tant poc es pot arribar a fer tant. Els mestres d'aquest país estan fets d'una altra pasta: els d'aquesta escola triguen 2 hores cada matí en arribar a la comunitat (i 2 hores més en tornar a casa a l'acabar), atenen a 40 nens cadascún d'edats diferents i posen tot de la seva part per seguir-se formant i capacitant.

A la tarda hem quedat amb la Luz (psicòloga de la Fray) i la mestra de l'aula inclusiva perquè elles dilluns van a fer una formació a una comunitat i la nostre intenció era acompanyar-les. El que passa és que ahir ens van ensenyar la presentació que havien preparat i a nosaltres se'ns va ocòrrer preparar material complementari i avui, quan els hi hem explicat i ensenyat, els ha agradat tant que ho han inclòs a la seva presentació i ens han encarregat que ho expliquem nosaltres dilluns a la capacitación. Així que sin comerlo ni beberlo dilluns vinent ja ens tindreu a als dos, davant de 30 mestres de comunitats Nicas, explicant estratègies per atendre "dificultades de aprendizaje". En fi... Potser ja ha arribat el moment de tornar a aquest pais una miqueta del que ens ha ofert fins ara. Ja us explicarem!!!

PD: Hem deixat la nostra cabaña del amor (amb la seva letrina i els seus alacranes...) i ens hem instal.lat a l'habitación matrimonial de l'alberg. Potser no tindrà el mateix encant, però com a mínim te una tassa de vàter i ja no caldrà que pujem i baixem la pujadeta de la cabaña cada cop que volguem anar a l'habitació.

EL PLOMO I LA AMISTAD

Ahir a la tarda, el Ricardo ens va acompanyar a una comunitat que està a uns 30 minuts de San Ramón: El plomo. Allà, un grup de dones s'han organitzat i fabriquen arrecades, penjolls, pulseres i clauers amb tot tipus de llavors. Podeu veure les fotos a la galeria. La veritat és que no va ser tan xulo com ens pensavem perquè just 2 minuts abans que nosaltres van arribar un grup de 20 noiets americans (que també porten 3 dies a l'alberg) i es van posar a fer un taller amb ells. Aixi, que en lloc de veure a 3 indígenes fent artesania local vam veure a 20 chavalins americans treballant en plan taller de chinos del raval... en fi, tornarem un altre dia al Plomo a parlar més tranquilament amb les dones que ho porten i a veure-les treballar.

Aquest matí la Yamileth ens ha acompanyat a Matagalpa i hem tingut la primèria experiència amb els busos nicas. Pel que ens havien explicat, molt light... Els busos són els típics americans que els han comprat, tunejat i convertit en autobusos de linea. Vale que estan bruts, trencats i apedaçats però... això és aquí la tònica general. Aquesta gent agafa tot el que el 1r món ja dona per espatllat, ho recicla, ho arregla i li treu més suc. És perquè ens ho fem mirar abans de llençar les coses amb la facilitat amb la que ho fem... A Matagalpa hem vistat l'escola de La Amistad. Una escola molt especial. Ells atenien alumnes greument discapacitats però poc a poc se'ls va buidar l'escola de nens. I la decisió que van pendre va ser de fer una escola inclusiva a la inversa: enlloc d'incloure els nens amb discapacitats a l'escola ordinària van obrir la "matricula regular" perquè nens sense discapacitats poguessin anar-hi. Conseqüència, matricula plena i ara cada grup te uns 28/30 nens regulars juntament amb 3 o 4 de discapacitat severa (a les escoles ordinàries, les classes són de 40). Els lleus no els atenen perquè creuen que el sistema ja els dona resposta i es poden integrar a les escoles òrdinaries. Amb els greus no passa igual perquè, encara que resulti increíble, el sistema te un buit legal i un mestre pot negar l'entrada a un nen amb discapacitat greu a la seva classe alegant que ell no ha estat "capacitat" per atendre'l. A més a més dels 6 grados de primària i 1 de preescolar, tenen aules on només hi van nens d'educació especial que necessiten una atenció més individualitzada (autistes, severs, etc...) i també tenen 2 aules on una mestra ensenya als alumnes sords amb llengua de signes amb l'ajud d'un "mestre sord" que li dona suport a l'aula. A més a més tenen mestres que fan atenció primerenca a domicili per a nens de 0 a 4 anys, també tenen mestres orientadores que van per les escoles regulars a fer capacitaciones (el que aquí en diem formacions) sobre inclusió, i també una persona que s'encarrega de les sortides socio-laborals dels alumnes que no poden passar a secundària. Fan tallers de costura, computación, resposteria... I els alumnes regulars també hi poden assistir. Tothom es beneficia de tot... I tot això amb recursos molt limitats, aules massificades i espais petits... És digne d'admirar... Jo només hi he estat 40 minuts i he quedat totalment encisat. És una escola que hauria de ser exemple arreu del món!!!

PROBLEMES AMB ELS COMENTARIS

Molts m'heu avisat que no podieu fer comentaris perquè us demanava que us identifiquessiu o us registressiu. Ja ho he arreglat. Ara TOTHOM pot fer comentaris fàcilment. Ara ja no teniu excusa!!!

EL DIA DE LA REVOLUCIÓN

Ahir, dia 19 de Juliol era el dia en que es celebra la revolució Sandinista. Gent de tots els llocs del pais es puja en camions i furgonetes i fan caravanes per anar a "La plaza" de Managua. Una festa que divideix bastant a la gent d'aquí perquè es veu que el partit del poder, el Sandinista, ho ha transformat més en un acte de partit que en una festa nacional. Un noi de l'alberg ens va fer 5 cèntims d'història local, cosa que, la veritat, no ens va anar gens malament. Ja us explicarem quan tornem si us interessa. Pel que a nosaltres respecta, ahir vam anar a Matagalpa amb la Yamileth, la directora del projecte, que ens va acompanyar a fer el canvi de dolars a moneda local: còrdobas. Un canvi que es fa enmig d'una plaça, mig clandestinament i a uns tipos que s'anomenen "coyotes"... no hase falta disir nada más... A la tarda vam planificar una mica la nostre estada aquí amb la Yamileth i l'acabar vam aprofitar per pujar a un mirador que hi ha sobre de l'alberg (la foto és des d'allà) des d'on es veu una panoràmica preciosa del poble de San Ramón.

Aquest matí hem visitat l'escola de la Fray, on estan duent a terme el projecte d'escola inclusiva. Avui no hi havia classe perquè tothom tenia "dispendio" perquè ahir van tornar tard de la capital de celebrar el dia de la revolución. Però ens hem vist amb la Luz Marina, la psicòloga de l'escola, i la Elisabet que és la mestra que està a l'aula inclusiva en el torn de matí i hem estat xerrant una estona. Aquesta tarda segurament anirem a veure una comunidad que està prop de l'alberg. Es diu: el Plomo i hi viuen un grup de dones que fan bisuteria i artesania local. Ja us explicarem!!!

PD: Ahir a la nit vam tenir el primer contacte traumàtic amb la fauna local: al anar a dormir la Lluna va veure que al sostre hi havia un alacrán (escorpí). Jo em pensava que no devia ser massa perillós però per si de cas vaig baixar a l'alberg a demanar a algún autòcton si podiem dormir tranquils o no. La seva resposta va ser: "es negro? Pues entonces si es peligroso. tranquilo que matar no te va a matar, pero si te pica pasas un mal rato..." Acte seguit vam pujar a la cabaña i vam (perdò, he dit vam? volia dir: ell va...) caçar l'escorpí amb una sofisticada tècnica d'immobilització amb una cañeta de fusta mentre li tallava el fibó amb unes claus de porta. Com diria l'amic Rodriguez de la Fuente: El maravilloso mundo de la naturaleza!!!

EL DESPERTAR DE LA CAMPANA

Poc a dir... Només que poseu els altaveus al màxim...

FINALMENT... NICARAGUA

Després de 40h de viatge, 3 vols i una nit a l'aeroport de Miami... per fi hem arribat. Aquesta foto que veieu no és de l'alberg on estarem, ja que aquest està ple i ens han ubicat a "la cabaña", que és aquest petit bungalow. La gent del Sueño de la Campana ens han rebut tal i com ens van avisar els nostres amics de Vilajoana que ho farien, molt atents i amables. Primer la Samari ens ha explicat 4 coses més de la fundació i després una noia que treballa a l'alberg ens ha acompanyat a San Ramón i ens ha ensenyat el poble. El viatge de 2h per la carretera Panamericana des de l'aeroport de Managua fins a San Ramón ens ha permés veure una mica d'aquest pais i les primeres sensacions són força extranyes... Tant, que no trobo les paraules per explicar-vos-ho. Espero trobarles els propers dies.

PD: Aquí ara són les 18:20 del dia 18 de juliol. Anem 8 hores per darrera de l'hora catalana, que és la que mostra la publicació al bloc.